ALBIRANT ÍTACA
Des del cap d’amunt del pal major de la nau itíta estant, si mirem en la direcció indicada, podem percebre clarament les Sagrades Terres d’Ítaca.
No hi ha dubte, es reconeix perfectament el poderòs Cim de les Dues Punxes .
Mai, des que els lladres entraren per Almansa i ens forçaren a sortir mar enllà, havíem estat tant a prop de casa.
I ès que pels seus propis errors els Falsos Dèus estàn a punt de llençar la tovallola, no han pogut ni amb el nostre coratge ni la nostra voluntat d’autodeterminació.
Enrere queden les aigües de les sirenes federalistes que van fer perdre el nord a molts de nosaltres. El seu cant prometia un futur compartit creïble però que nomès era versemblant pels que les escoltaven. Mai ha hagut a fora una veritable voluntat federalista.
Enrere i lluny queden les terres i mars del Cíclop Monòrquid ( que no va morir al llit, que és viu i està presente) on era ell qui ens deia que nosaltres no erem ningú. No som únicament una cultura diferent, una connexió de països diferents, som una Nació.
Lluny, però segons com encara ara se’ls pot sentir, estàn els habitants de l’Illa del Minotaure, propietat (illa i habitants) també del cíclop.
Uns habitants que no saben si parlen per beure o beuen per parlar i que estàn tant acostumats a no incorporar temes de conversa nous que acaben les seves xerrades amb una desqüalificació com a conclusió consensuada.
Ès hora de posar proa a Ítaca i fer fons a l’illa.
No perdem el temps en ficar-nos de cap en el banc de boires que és el Pacte Fiscal perqué, en cas que fos efectiu, fins que no en sortim, si ès que ens ensortim, tornaríem a estar a mar obert.
L’emoció per la fi de la travessía no ens ha de fer baixar el nivell d’atenció per les nostres tasques. I navegar prudentment cap a port perqué si bé el paisatge general no ha camviat en tant de temps si que cap la possibilitat que les cartes de navegació s’hagin modificat sense que nosaltres en tiguem notícia.
Tampoc hem de navegar a l’estil dels mars del T.O.P. on el secretisme i l’obediència deguda eren vitals per sobreviure perqué en aquells mars hi habita el la Bèstia d’en Creix.
La Bèstia d’en Creix és un monstre cruel i sanguinari que controla que la nau vagi en la direcció que els Falsos Dèus manen; si algú ni tant sols se li acudía parlar la bèstia saltava per damunt la borda i s’emportava el tripulant fora nau.
A vegades aconseguíem recuperar els tripulants abans que desapareguessin i encara ara els recordem xops i els seus ulls esbatanats un cop estaven sans i estalvis a coberta.
Altres vegades els perdíem definitivament i d’altres apareixíen en un illa llunyana d’on Creix els va capturar. Molts estaven amb els ronyons, el cor o l’ànima trencada.
Llor i glòria als antics pilots! vius, morts o assassinats pels Falsos Dèus . Però demanar ara la mateixa mena d’unitat que quan travessàvem els mars del T.O.P. acabarà per produïr l’efecte contrari al desitjat, a banda que acabem fastiguejats o pitjor encara, emprenyats entre nosaltres.
Cal tenir present sempre la idea d’Ítaca i no tenir sempre present qui o quin grup pilotarà la nau en el moment de fondejar l’illa.
I mentre un grup fa la guàrdia portant la nau a l’illa, que tothom pugi a la coberta superior per tractar de com ens regirem a terra ferma.
Tothom hi és convidat i des d’arreu hi hauran propostes.
Tothom? No els companys de la coberta “Els Joglars” no pujaran.
A la coberta “Els Joglars” hi viuen uns tripulants itítes valents i amb empenta que han estat encantats pel Falsos Dèus de l’illa del Minotaure, viuen penjats cap per avall d’uns tràpecis de circ i repeteixen com un mantra: “L’individualisme preval per sobre del poble que sustenta l’individu”.
No s’adonen que ells també son nosaltres.
Cal doncs que posem xarxes de protecció per als nostres companys ja que un cop fondegem Ítaca l’encanteri es desfarà i els Falsos Dèus deixaràn caure les cordes que sustenten els trapècis mentre amb orgull despòtic proclamaràn: “Roma no paga traidores”.
I un cop recuperats i entre nosaltres els companys de la coberta “Els Joglars” ells també voldran i podran amb plena llibertat dir la seva de com s’ha de regir Ítaca a partir d’ara.
Per a la nostra estimada Europa segrestada, segrestada pels Falsos Dèus sota el xantage que si cauen els Falsos Dèus caurà Europa, cal que sàpiga que ens volem regir en armonia amb ella i contribuïr al seu alliberament peró si Europa no ens vol, les normes que ens regiran seran semblants a les de l’illa nòrdica del Gel i el Foc que hores d’ara està reescribint.
Recordem que abans de les nostres Assemblees de Pau i Treva a l’Illa del Gel i Foc ja teníen parlamentarisme.
Som a prop, molt a prop, nomès cal el serè desitg de fondejar a Ítaca.
